McFly...

...TOMORROW!!!

Holden: I love you. And not, not in a friendly way, although I think we're great friends. And not in a misplaced affection, puppy-dog way, although I'm sure that's what you'll call it. I love you. Very, very simple, very truly. You are the-the epitome of everything I have ever looked for in another human being. And I know that you think of me as just a friend, and crossing that line is-is-is the furthest thing from an option you would ever consider. But I had to say it. I just, I can't take this anymore. I can't stand next to you without wanting to hold you. I can't-I can't look into your eyes without feeling that-that longing you only read about in trashy romance novels. I can't talk to you without wanting to express my love for everything you are. And I know this will probably queer our friendship - no pun intended - but I had to say it, 'cause I've never felt this way before, and I-I don't care. I like who I am because of it. And if bringing this to light means we can't hang out anymore, then that hurts me. But God, I just, I couldn't allow another day to go by without just getting it out there, regardless of the outcome, which by the look on your face is to be the inevitable shoot-down. And, you know, I'll accept that. But I know, I know that some part of you is hesitating for a moment, and if there's a moment of hesitation, then that means you feel something too. And all I ask, please, is that you just - you just not dismiss that, and try to dwell in it for just ten seconds. Alyssa, there isn't another soul on this fucking planet who has ever made me half the person I am when I'm with you, and I would risk this friendship for the chance to take it to the next plateau. Because it is there between you and me. You can't deny that. Even if, you know, even if we never talk again after tonight, please know that I am forever changed because of who you are and what you've meant to me, which - while I do appreciate it - I'd never need a painting of birds bought at a diner to remind me of.

Dear Katie - James Blunt

Did he break your heart today?

Well, some will say

It's never gonna be easy

And did he tell you that he loved you,

He's just not in love with you anymore?

I met a man who saw a ghost

Sat down on his bed and he said

"Hey, there's no need to worry,

I've lived my life from start to end

And I've seen nothing that makes sense

Except being in love."

So, dear, dear Katie

What have you done lately?

I've heard it's all gone wrong.

So, dear, dear Katie

This mess you're in is crazy

Remember real love.

Take tea for two

An afternoon

By the sea

Remember how it used to be

When we were young and we didn't care

And oh people used to smile

We were holding hands in the park

The simple things men and woman share,

They used to make you smile.

Little girl don't be lonely,

You'll never be lonely

So dear, dear Katie

What have you done lately?

I've heard it's all gone wrong.

So dear, dear Katie

This mess you're in is crazy.

Remember real love.

And did he break your heart today

Well, do you still feel?

Cassie.

If you’re watching this, then I’m already dead. Wow. Just joking!
So. This is my face. This is my other face. This is my name, and this is my therapy video. Abracadabra! Wow.

I like…boys on swings, and girls on skateboards. I like babies in high chairs. I like pharmaceutical medicine wrappers. I like people in hats with big eyebrows – I like people in hats with big eyebrows and big moustaches. I like water caught in spiders’ webs. I like wearing all my clothes at once. I like people who don’t smile. Ever. And I like people who smile. I like hair that goes on and on. I love food. Today, Ainsley, I’ve brought some things for the cook to cook. In some ways I love…everything. It’s less…less of a thing than 'like'…less distinct. Less…particular. I like things that I like but I love everything. There’s more choice than ‘like’. Because even the worst things have things to love in them. I love things so much I feel like I could float away. That’s wrong. My mum understands how to float every day.

I don’t understand that so much. I don’t know what you mean about things I hate. I hate shoes. I hate people who change their voices when they say something important. I hate my thighs. I hate war. I hate swimming costumes that cling. I hate dripping taps. But…I also sort of love dripping taps. I hate invitations. I hate radiators. I hate this. Wow. Sorry. Got to stop.

Michum

Fa uns dies, na Josefina em va proposar en nom de la comissió organitzativa del “Premis de narrativa Es Liceu”... que jo m'encarregués de dirigir-vos unes paraules en el dia d'avui amb motiu de la celebració d'aquest acte. Es tractava, em va dir, d'unes quantes paraules per animar-vos a la lectura i l'escriptura creativa. Així que m'ho vaig prendre amb interès i em vaig posar a pensar. I em vaig preguntar: què t'agradaria contar-los? I em vaig respondre. M'agradaria contar-los moltes coses... però clar, la majoria ja les saben o els hi expliquen en classe els professors i professores: que si escriure és bo per a augmentar la nostra capacitat creativa, que si augmenta la nostra cultura, la nostra capacitat de comprensió, etc, etc... Així que em vaig dir: “No, millor no. El que faré serà contar-los una anècdota important de la meva vida, una història personal i vertadera que em va passar fa molt de temps i que explica per quin motiu estimo els llibres i perquè desitjo que tothom els estimi...”

Llavors allò que ara us contaré és alguna cosa molt important i, molt més encara perquè, com us conto, em va passar personalment. Es a dir, perquè es tracta de la meva pròpia història.

Em remuntaré als temps dels fets amb ajuda del senyor Nakata; ell m'ajudarà.

Per aquells qui no el coneixeu, vos diré, que el senyor Nakata és un personatge de l'escriptor Haruki Murakami, escriptor japonès. El Senyor Nakata diu de si mateix que és molt ximple, però malgrat d'això, té la facultat de poder parlar amb els moixos. I parlar amb els moixos, ja se sap, no ho fa tothom. Jo li tinc molt respecte al senyor Nakata... i li dec molt, perquè precisament va ser ell qui em va parlar del planeta Terra abans que jo vingués. És més, va ser ell el qui em va animar a venir aquí i qui em va ajudar a pujar a la Terra. Us ho explico.

Per aquell temps, més o menys a mitjan del segle passat de rosca, jo vivia en el planeta Liceum. Allí els seus habitants érem, per fora, d'aspecte físic, molt semblats als habitants de la Terra. Bé, es clar que no em refereixo als humans, a gent com vosaltres... em refereixo als altres habitants de la Terra: les mosques, els elefants, els moixos, els cans, els cavalls... I també com en la Terra teníem i passàvem per diverses edats durant la seva (nostra) vida: infants, adolescents, joves, adults, vells... Però la diferència era que les nostres edats determinaven la nostra forma exterior: Per exemple, si eres una gallina i complies un any passaves a girafa i si complies un més, passaves a llagosta, cavall, lleó... I així seguint i seguint. Es a dir, que vivíem molts d'anys perquè abans de morir havíem d'haver estat tots els altres animals. La cosa no era tan complicada com sembla i tenia les seves utilitats... Per exemple, fitxau-vos, si veies a un elefant, sabies que tenia 35 anys i si veies a un moix, doncs sabies que tenia 22.000 anys. Sí, els moixos del planeta Liceum són els més majors. Aquest sistema era molt bo perquè així tots ens posàvem en el lloc dels altres i érem molt respectuosos els uns amb els altres. I, evidentment, els moixos eren els més savis gairebé sempre, perquè havien hagut de posar-se en la pell de tots els altres animals abans d'arribar a ser moixos. I va ser precisament en el meu últim any en el Planeta Liceum, quan sent jo moix a punt de caramel, vaig tenir la sort de descobrir al Senyor Nakata, el qual em va parlar de la Terra.

Les coses varen succeir de la següent manera. Estava jo passejant meditatiu pel bosc, preguntant-me que faria l'any que ve, ja que havia esgotat totes les meves mutacions en planeta Liceum, quan vaig veure aquell estrany ésser... ¡No vos podeu imaginar l'esglai que vaig patir en veure un humà, el Senyor Nakata! ja que com ja us he dit en Planeta Liceum no hi ha persones. Em vaig quedar de pedra... No obstant això Nakata no es va espantar perquè ell ja estava molt familiaritzat amb els moixos de la Terra, moixos com jo mateix.

Una vegada que vaig aconseguir tranquil·litzar-me, (quan em vaig donar compte que el senyor Nakata era un ésser pacífic) vaig poder assabentar-me de qui era ell, com havia arribat al nostre planeta Liceum i d'on venia. Així vaig saber que Nakata vivia en un llibre del Planeta Terra i que el seu autor li havia dotat la facultat de parlar amb els moixos i que per això podia parlar amb mi (que en definitiva era moix). També em va contar (i això no ho sabia el seu creador) que ell havia desenvolupat la capacitat d'arribar tan lluny com els seus pensaments y que gràcies a aquesta capacitat havia pogut arribar al meu planeta. M'ho va explicar dient-me que igual que jo podia veure tan lluny com allà on arribava la meva mirada, doncs ell podia arribar a viure tan lluny com allà on podia anar amb la seva imaginació. Que de fet vivia de la seva imaginació i que la seva imaginació era el més real que havia dins la seva vida. I quan jo li vaig preguntar que edat es corresponia a la seva forma d'animal, em va dir que no. Que a la Terra això no funcionava així, que a la Terra s'era tota la vida el mateix tipus d'animal, però que anaves mutant un poc cada dia, cada minut, cada segon. Llavors em vaig quedar molt sorprès i li vaig preguntar:

• Però no ho entenc, si solament viviu dintre d'un cos humà tota la vida, tot i que sigueu mutants temporals, com podeu enriquir-vos amb les altres vides, les vides dels altres?
• Doncs, sobre tot, perquè tenim llibres!- va exclamar-. I afegí: “Ja t'he dit que jo mateix sóc el personatge d'un llibre. Amb els llibres un pot viure altres vides, tantes com vulgui. I enriquir-se dels millors pensaments i històries que la humanitat ha estat capaç de crear.”

Tal vegada el Senyor Nakata encara no ho sap. Però a mi em va fer el millor regal que ningú podia fer-me. Doncs vaig comprendre en aquell moment que una vegada acabat el meu cicle vital en el Planeta Liceum jo hauria de néixer en el Planeta Terra, vaig entendre que m'agradaria molt, molt viure aquí amb vosaltres per a poder llegir i llegir sense aturar. Per a viure tantes vides com jo volgués mitjançant els llibres i créixer i créixer, gràcies a ells, tant com la imaginació de tota la humanitat.
Ara ja us he contat el meu secret i haureu endevinat que em diuen Mixum perquè el Senyor Nakata va voler posar-me aquest nom, ja que els habitants de Liceum no teníem noms propis. I ara ja sabeu perquè us vull animar a la lectura i a l'escriptura i perquè vaig acceptar l'encàrrec de na Josefina.
Gràcies a tots i totes i especialment als membres del jurat per haver-me deixat contar aquesta història vertadera. I espero que ningú s'hagi espantat amb aquesta confessió.

I, sobre tot, enhorabona a tots i totes els i les que us heu presentat al concurs.
Gràcies pel regal que ens heu fet amb les vostres creacions literàries.