
domingo, 20 de diciembre de 2009
Thanks

martes, 8 de diciembre de 2009
martes, 24 de noviembre de 2009
jueves, 22 de octubre de 2009
This is pretty much me <3
—
pete wentz
miércoles, 21 de octubre de 2009
miércoles, 7 de octubre de 2009
sábado, 12 de septiembre de 2009
jueves, 10 de septiembre de 2009
martes, 8 de septiembre de 2009
Dear Katie - James Blunt

domingo, 6 de septiembre de 2009
Cassie.
So. This is my face. This is my other face. This is my name, and this is my therapy video. Abracadabra! Wow.
I like…boys on swings, and girls on skateboards. I like babies in high chairs. I like pharmaceutical medicine wrappers. I like people in hats with big eyebrows – I like people in hats with big eyebrows and big moustaches. I like water caught in spiders’ webs. I like wearing all my clothes at once. I like people who don’t smile. Ever. And I like people who smile. I like hair that goes on and on. I love food. Today, Ainsley, I’ve brought some things for the cook to cook. In some ways I love…everything. It’s less…less of a thing than 'like'…less distinct. Less…particular. I like things that I like but I love everything. There’s more choice than ‘like’. Because even the worst things have things to love in them. I love things so much I feel like I could float away. That’s wrong. My mum understands how to float every day.
I don’t understand that so much. I don’t know what you mean about things I hate. I hate shoes. I hate people who change their voices when they say something important. I hate my thighs. I hate war. I hate swimming costumes that cling. I hate dripping taps. But…I also sort of love dripping taps. I hate invitations. I hate radiators. I hate this. Wow. Sorry. Got to stop.
viernes, 4 de septiembre de 2009
Michum

Fa uns dies, na Josefina em va proposar en nom de la comissió organitzativa del “Premis de narrativa Es Liceu”... que jo m'encarregués de dirigir-vos unes paraules en el dia d'avui amb motiu de la celebració d'aquest acte. Es tractava, em va dir, d'unes quantes paraules per animar-vos a la lectura i l'escriptura creativa. Així que m'ho vaig prendre amb interès i em vaig posar a pensar. I em vaig preguntar: què t'agradaria contar-los? I em vaig respondre. M'agradaria contar-los moltes coses... però clar, la majoria ja les saben o els hi expliquen en classe els professors i professores: que si escriure és bo per a augmentar la nostra capacitat creativa, que si augmenta la nostra cultura, la nostra capacitat de comprensió, etc, etc... Així que em vaig dir: “No, millor no. El que faré serà contar-los una anècdota important de la meva vida, una història personal i vertadera que em va passar fa molt de temps i que explica per quin motiu estimo els llibres i perquè desitjo que tothom els estimi...”
Llavors allò que ara us contaré és alguna cosa molt important i, molt més encara perquè, com us conto, em va passar personalment. Es a dir, perquè es tracta de la meva pròpia història.
Em remuntaré als temps dels fets amb ajuda del senyor Nakata; ell m'ajudarà.
Per aquells qui no el coneixeu, vos diré, que el senyor Nakata és un personatge de l'escriptor Haruki Murakami, escriptor japonès. El Senyor Nakata diu de si mateix que és molt ximple, però malgrat d'això, té la facultat de poder parlar amb els moixos. I parlar amb els moixos, ja se sap, no ho fa tothom. Jo li tinc molt respecte al senyor Nakata... i li dec molt, perquè precisament va ser ell qui em va parlar del planeta Terra abans que jo vingués. És més, va ser ell el qui em va animar a venir aquí i qui em va ajudar a pujar a la Terra. Us ho explico.
Per aquell temps, més o menys a mitjan del segle passat de rosca, jo vivia en el planeta Liceum. Allí els seus habitants érem, per fora, d'aspecte físic, molt semblats als habitants de la Terra. Bé, es clar que no em refereixo als humans, a gent com vosaltres... em refereixo als altres habitants de la Terra: les mosques, els elefants, els moixos, els cans, els cavalls... I també com en la Terra teníem i passàvem per diverses edats durant la seva (nostra) vida: infants, adolescents, joves, adults, vells... Però la diferència era que les nostres edats determinaven la nostra forma exterior: Per exemple, si eres una gallina i complies un any passaves a girafa i si complies un més, passaves a llagosta, cavall, lleó... I així seguint i seguint. Es a dir, que vivíem molts d'anys perquè abans de morir havíem d'haver estat tots els altres animals. La cosa no era tan complicada com sembla i tenia les seves utilitats... Per exemple, fitxau-vos, si veies a un elefant, sabies que tenia 35 anys i si veies a un moix, doncs sabies que tenia 22.000 anys. Sí, els moixos del planeta Liceum són els més majors. Aquest sistema era molt bo perquè així tots ens posàvem en el lloc dels altres i érem molt respectuosos els uns amb els altres. I, evidentment, els moixos eren els més savis gairebé sempre, perquè havien hagut de posar-se en la pell de tots els altres animals abans d'arribar a ser moixos. I va ser precisament en el meu últim any en el Planeta Liceum, quan sent jo moix a punt de caramel, vaig tenir la sort de descobrir al Senyor Nakata, el qual em va parlar de la Terra.
Les coses varen succeir de la següent manera. Estava jo passejant meditatiu pel bosc, preguntant-me que faria l'any que ve, ja que havia esgotat totes les meves mutacions en planeta Liceum, quan vaig veure aquell estrany ésser... ¡No vos podeu imaginar l'esglai que vaig patir en veure un humà, el Senyor Nakata! ja que com ja us he dit en Planeta Liceum no hi ha persones. Em vaig quedar de pedra... No obstant això Nakata no es va espantar perquè ell ja estava molt familiaritzat amb els moixos de la Terra, moixos com jo mateix.
Una vegada que vaig aconseguir tranquil·litzar-me, (quan em vaig donar compte que el senyor Nakata era un ésser pacífic) vaig poder assabentar-me de qui era ell, com havia arribat al nostre planeta Liceum i d'on venia. Així vaig saber que Nakata vivia en un llibre del Planeta Terra i que el seu autor li havia dotat la facultat de parlar amb els moixos i que per això podia parlar amb mi (que en definitiva era moix). També em va contar (i això no ho sabia el seu creador) que ell havia desenvolupat la capacitat d'arribar tan lluny com els seus pensaments y que gràcies a aquesta capacitat havia pogut arribar al meu planeta. M'ho va explicar dient-me que igual que jo podia veure tan lluny com allà on arribava la meva mirada, doncs ell podia arribar a viure tan lluny com allà on podia anar amb la seva imaginació. Que de fet vivia de la seva imaginació i que la seva imaginació era el més real que havia dins la seva vida. I quan jo li vaig preguntar que edat es corresponia a la seva forma d'animal, em va dir que no. Que a la Terra això no funcionava així, que a la Terra s'era tota la vida el mateix tipus d'animal, però que anaves mutant un poc cada dia, cada minut, cada segon. Llavors em vaig quedar molt sorprès i li vaig preguntar:
- Però no ho entenc, si solament viviu dintre d'un cos humà tota la vida, tot i que sigueu mutants temporals, com podeu enriquir-vos amb les altres vides, les vides dels altres?
- Doncs, sobre tot, perquè tenim llibres!- va exclamar-. I afegí: “Ja t'he dit que jo mateix sóc el personatge d'un llibre. Amb els llibres un pot viure altres vides, tantes com vulgui. I enriquir-se dels millors pensaments i històries que la humanitat ha estat capaç de crear.”
Tal vegada el Senyor Nakata encara no ho sap. Però a mi em va fer el millor regal que ningú podia fer-me. Doncs vaig comprendre en aquell moment que una vegada acabat el meu cicle vital en el Planeta Liceum jo hauria de néixer en el Planeta Terra, vaig entendre que m'agradaria molt, molt viure aquí amb vosaltres per a poder llegir i llegir sense aturar. Per a viure tantes vides com jo volgués mitjançant els llibres i créixer i créixer, gràcies a ells, tant com la imaginació de tota la humanitat.
Ara ja us he contat el meu secret i haureu endevinat que em diuen Mixum perquè el Senyor Nakata va voler posar-me aquest nom, ja que els habitants de Liceum no teníem noms propis. I ara ja sabeu perquè us vull animar a la lectura i a l'escriptura i perquè vaig acceptar l'encàrrec de na Josefina.
Gràcies a tots i totes i especialment als membres del jurat per haver-me deixat contar aquesta història vertadera. I espero que ningú s'hagi espantat amb aquesta confessió.
I, sobre tot, enhorabona a tots i totes els i les que us heu presentat al concurs.
Gràcies pel regal que ens heu fet amb les vostres creacions literàries.
lunes, 31 de agosto de 2009
Without you - Rent
The ground thaws
The rain falls
The grass grows
Without you
The seeds root,
The flowers bloom,
The children play
The stars gleam,
The poets dream,
The eagles fly,
Without you.
The earth turns,
The sun burns,
But I die,
Without you.
Without you,
The stars roar
The breeze warms,
The girl smiles,
The cloud moves
Without you,
The tides change,
The boys run,
The oceans crash.
The crowds roar,
The days soar,
The babies cry,
Without you.
The moon glows,
The river flows,
But I die,
Without you.
The world revives
Colors renew
But I know blue
Only blue
Lonely blue
Within me blue
Without you
Without you
The hand gropes
The ear hears
The pulse beats
Without you
The eyes gaze
The legs walk
The lungs breathe
The mind churns
The mind churns
The heart yearns
The heart yearns
The tears dry
Without you
Life goes on
But I'm gone
Cause I die without you
Without you
Without you
miércoles, 19 de agosto de 2009
viernes, 14 de agosto de 2009
domingo, 26 de julio de 2009
viernes, 17 de julio de 2009
Felices 24, Tom

lunes, 6 de julio de 2009
martes, 26 de mayo de 2009
Oesed lenoz aro cut edon isara cut se onotse
-No sabía que se llamaba así, señor.
-Pero espero que te habrás dado cuenta de lo que hace, ¿no?
-Bueno...me mostró a mi familia y...
-Y a tu amigo Ron lo reflejó como capitán.
-¿Cómo lo sabe...?
-No necesito una capa para ser invisible- dijo amablemente Dumbledore-. Y ahora ¿puedes pensar qué es lo que nos muestra el espejo de Oesed a todos nosotros?
Harry negó con la cabeza.
-Déjame explicarte. El hombre más feliz de la tierra puede utilizar el espejo de Oesed como un espejo normal, es decir, se mirará y se verá exactamente como es. ¿Eso te ayuda?
Harry pensó. Luego dijo lentamente:
-Nos muestra lo que queremos... lo que sea que queramos...
-Sí y no- dijo con calma Dumbledore-. Nos muestra ni más ni menos que el más profundo y desesperado deseo de nuestro corazón. Para ti, que nunca conociste a tu familia, verlos rodeándote. Ronald Weasley, que siempre ha sido sobrepasado por sus hermanos, se ve solo y el mejor de todos ellos. Sin embargo, este espejo no nos dará conocimiento o verdad. Hay hombres que se han consumido ante esto, fascinados por lo que han visto. O han enloquecido, al no saber si lo que muestra es real o siquiera posible.
Continuó:
-El espejo será llevado a una nueva casa mañana, Harry, y te pido que no lo busques otra vez. Y si alguna vez te cruzas con él, deberás estar preparado. No es bueno dejarse arrastrar por los sueños y olvidarse de vivir, recuérdalo. Ahora ¿por que no te pones de nuevo esa magnífica capa y te vas a la cama?
Harry se puso de pie.
-Señor... profesor Dumbledore... ¿Puedo preguntarle algo?
-Es evidente que ya lo has hecho- sonrió Dumbledore-. Sin embargo, puedes hacerme una pregunta más.
-¿Qué es lo que ve, cuando se mira en el espejo?
-¿Yo? Me veo sosteniendo un par de gruesos calcetines de lana.
Harry lo miró asombrado.
-Uno nunca tiene suficientes calcetines- explicó Dumbledore-. Ha pasado otra Navidad y no me han regalado ni un solo par. La gente sigue insistiendo en regalarme libros.
En cuanto Harry estuvo de nuevo en su cama, se le ocurrió pensar que tal vez Dumbledore no había sido sincero. Pero es que, pensó mientras sacaba a Scabbers de su almohada, había sido una pregunta muy personal.
-J. K. Rowling - Harry Potter y la piedra filosofal, capítulo 12, El espejo de Oesed.
sábado, 16 de mayo de 2009

miércoles, 29 de abril de 2009
jueves, 23 de abril de 2009
Sputnik, mon amour
-Haruki Murakami.
viernes, 17 de abril de 2009
Viernes
-Todas las cosas le dicen: <<¡Oh!>>
-Daniel Defoe - Robinson Crusoe
viernes, 10 de abril de 2009
miércoles, 1 de abril de 2009
Remembering John (28/08/2008)

domingo, 29 de marzo de 2009
Instrucciones-Ejemplos sobre la forma de tener miedo.
En un pueblo de Escocia venden libros con una página en blanco perdida en algún lugar del volumen. Si un lector desemboca en esa página al dar las tres de la tarde, muere.
En la plaza del Quirinal, en Roma, hay un punto que conocían los iniciados hasta el siglo XIX, y desde el cual, con luna llena, se ven moverse lentamente las estatuas de los Dióscuros que luchan con sus caballos encabritados.
En Amalfí, al terminar la zona costanera, hay un malecón que entra en el mar y la noche. Se oye ladrar a un perro más allá de la última farola.
Un señor está extendiendo pasta dentrífica en el cepillo. De pronto ve, acostada de espaldas, una diminuta imagen de mujer, de coral o quizá de miga de pan pintada.
Al abrir el ropero para sacar una camisa, cae un viejo almanaque que se deshace, se deshoja, cubre la ropa blanca con miles de sucias mariposas de papel.
Se sabe de un viajante de comercio a quien le empezó a doler la muñeca izquierda, justamente debajo del reloj de pulsera. Al arrancarse el reloj, saltó la sangre: la herida mostraba la huella de unos dientes muy finos.
El médico termina de examinarnos y nos tranquiliza. Su voz grave y cordial precede los medicamentos cuya receta escribe ahora, sentado ante su mesa. De cuando en cuando alza la cabeza y sonríe, alentándonos. No es de cuidado, en una semana estaremos bien. Nos arrellanamos en nuestro sillón, felices, y miramos distraídamente en torno. De pronto, en la penumbra debajo de la mesa vemos las piernas del médico. Se ha subido los pantalones hasta los muslos, y tiene medias de mujer.
Julio Cortázar - Historias de Cronopios y Famas.
jueves, 26 de marzo de 2009
Paperback Writer.

jueves, 12 de marzo de 2009

domingo, 8 de marzo de 2009
jueves, 19 de febrero de 2009
Marry me? Please? Please?

Danny Jones: I saw you in the park and I thought you looked great. I got my mate to ask for your number though - I'm too shy.
Interviewer: Did you call me?
Danny Jones: No, I texted you - it's easier than calling and it's fun waiting for flirty replies.
Interviewer: Did you spend ages getting ready?
Danny Jones: Not long. I just put some wax in my hair and made sure I was wearing a clean t-shirt. I put on some aftershave, too - Cool Water by Davidoff.
Interviewer: I'm excited. Are you?
Danny Jones: Very. But I never get nervous on dates - if you like me thats cool. If not, I'll move on.
Interviewer: So, where are we going?
Danny Jones: There's an Italian I like called Al Fresco in London. I'll meet you at 7pm, and I'll give you a kiss on the cheek to say hello.
Interviewer: What will we chat about over dinner?
Danny Jones: I wouldn't talk about McFly - I'd rather talk about you. And I'll spend my time trying to make you laugh.
Interviewer: Ooh! Are you flirting with me?
Danny Jones: Kind of, but I like to play it cool. It's easier to flirt when you're dancing with a girl 'cause you can get close to your date.
Interviewer: Great! What's next?
Danny Jones: We'll head for a club. If a slow song comes on, I'll hold you in my arms. I love holding a girl on the dancefloor - it's very romantic.
Interviewer: Wow, I'm blushing! The gig's finished - so what happens now?
Danny Jones: It's only a first date, so I'll call you a cab and give you a nice cuddle while we wait.
Interviewer: My cab is here. I guess it's goodnight then...
Danny Jones: Yeah. I'll give you a kiss on the lips and let it linger. If it feels like you want to kiss me back, I'll snog you properly. With tounges, but very softly.
Interviewer: Lovely! Will I hear from you again?
Danny Jones: I'll text you when I get home. And if I'm not working, we'll try and meet up next weekend. Who knows? Maybe you're 'The One'
domingo, 8 de febrero de 2009
Hero
jueves, 5 de febrero de 2009
Y es que yo...
miércoles, 28 de enero de 2009
The Deathly Hallows
WILLIAM PENN, More fruits of solitude
jueves, 22 de enero de 2009
miércoles, 21 de enero de 2009
I'm falling into you.















